Esta setmana he estat a Montserrat a veure el papa Lleó XIV. I no només vaig anar a un lloc espectacular on vaig veure el Sant Pare. Dimecres vaig viure un d’aquells dies que, sense saber massa bé per què, et deixen una sensació de calma que costa d’explicar. D’aquelles vegades que tens la sensació que estàs exactament al lloc on has d’estar.
Vam rebre la benedicció del Papa, vam escoltar l’Escolania de Montserrat i, envoltada de tanta gent diferent, vaig adonar-me que al final, tots busquem pràcticament el mateix. Estimar i sentir-nos estimats. Tindre salut. Compartir temps amb la gent que volem. Sentir que la vida té algun sentit.
Jo sempre he sigut creient. I no ho dic des de la perfecció ni des de pensar que tinc cap veritat absoluta. Ho dic perquè, personalment, creure sempre m’ha ajudat a mirar la vida d’una manera concreta. A pensar que, fins i tot quan alguna cosa no surt com jo voldria, potser encara no entenc quin sentit té. A intentar perdonar persones que m’han fet mal. A recordar-me que tots som iguals i que el respecte no hauria de dependre ni del càrrec, ni de les idees, ni de res.
També m’ha ajudat a viure amb esperança, i sobretot, a confiar que, encara que hi hagi dies difícils, quan lo sol surt, surt per a tothom.
Dimecres passat, a Montserrat, vaig sentir una mica això. Que la fe —almenys per a mi— no és esperar grans miracles. És tenir una manera de caminar per la vida. Amb més pau. Amb més alegria. I amb la tranquil·litat de pensar que, passi el que passi, encara hi ha moltes coses bones per viure.
